Midnight in Paris

París, en Gil i la Inez hi estan de viatge. Ell, escriptor d’ èxit a Holiwood, sembla estar estancat amb la seva novela. Li agrada caminar els dies de pluja i es declara un enamorat del París del 1920. Proposa a Inez traslladar-s’hi després de la boda. Ella sembla més preocupada per les compres. Una nit en Gil decideix passejar per la ciutat mentres la Inez surt de copes amb uns amics. A la mitja nit un cotxe d’ època el portarà per un viatge que l’ acostarà el cor a Paris a còpia d’allunyar-lo de la seva xicota…

Què tenim?

• París segons un Woody Allen molt afinat.
• Una comèdia romàntica explicada en forma de conte.
• Una interpretació magistral i inesperada de Owen Wilson.
• Un viatge fantàstic pel Paris de 1920.
• Surrealisme, amb cameo inclós de Carla Bruni.

Una petita i pintoresca obra d’art del director. Sense pretensions, el guió tot i ser molt afinat, no és el més destacable. Els actors, tot i resaltar les actuacions de Owen Wilson (hi ha moments que sembla el mateix Woody Allen), Corey Stoll (impresionant com a Hemingway) i Adrien Brody (buscant l’accent de Dalí), no són els més glamorosos. La historia, tot i no ser perfecte, és captivadora. Pero tot junt constitueix fa una pel.lícula màgica, agradable de veure, que t’enganxa i es disfruta. La cienematografia resta enfocada a resaltar la bellesa de la ciutat i dels personatges, jugant molt bé amb els colors i tons per diferenciar passat de present (sembla que Woody Allen ha experiementat amb un format digital diferent per aquesta pel.lícula). Té una mica de conte: senzill, sense complicacions, amb fantasia. Fa un giny simpàtic, amb complicitat al París dels anys 20, mostrant molta admiració. Hi ha també algunes petites perles per la reflexió marca del director: amor, felicitat, somnis, passat. Pero sobretot hi ha molt, molt d’ homenatge a la cultura parisina de principis del segle passat: veurem a Hemingway, Picasso, Dalí, Toulouse Lautrec, Degas, Matisse, Gauguin…tots ells amb alguna cosa per aportar. Molta atenció al paper de Marion Cotillard, no només la seva deliciosa interpretació sino el personatge en sí, molt interessant. De vegades sembla encarnar l’esperit de la ciutat de París, mirant al passat enlloc del futur. El film explota la nostàlgia, la idea d’un passat millor o períodes en els quals t’hauria agradat viure. La pel.lícula és sobretot un viatge en el temps per una ciutat que enamora, un assaig de com treballa la ment d’un artista en la recerca de la inspiració. Inspiració presentada en forma de conte, una història d’amor amb una ciutat, una època, una manera de veure les coses. I és que de vegades una mirada al passat ajuda a retrobar-te amb tu mateix en el present.

Mira-la en clau de comèdia romàntica, amb la parella, per una nit de fantasia. Fans de Woody Allen, recupera en part aquell guió de Manhattan, dels que el van definir com guionista. Buscadors de comèdies romantiques, us agradarà. De l’estil de Antes de amanecer pero en clau de conte.

Recomenable, surrealisme dolç.