Què tenim?

• Un història basada en fets reals: els assassinats de Snowtown.
• Primer film de llarga durada del director, Justin Kurzel.
• Una interpretació magnífica de Lucas Pittaway (Jamie) i Daniel Henshall (John bunting).
• Un retrat íntim i realista dels personatges.
• Una cinematografia brillant.
• Una pel.lícula dura de veure, fosca.

Què no tenim?

• Una film convencional.
• Una historia completament explicada (dóna per coneguts molts fets).
• Un grup d'actors amb experiència.

Què resulta?

Una pel.lícula fosca, difícil de veure i sobretot de seguir si no s'està familiaritzat amb el cas. Allunyada de sensacionalismes, la pel.lícula se centra i és explicada sota la perspectiva d'en Jamie i de com va viure la seva relació amb l'assassí. L' enfermetat de la seva mare, l'abús del seu germà, les poques perspectives de futur...semblen ofegar-lo. L'aparició d'en John sembla posar una mica de llum a la seva vida. Amic de la família, en John comença una relació íntima amb la seva mare, convertint la relació amb en Jamie cada vegada més paternal. Serà el seu guia, el seu mentor. Peró a poc en Jamie es va endinsant en un món tèrbol i fosc, on l'esperança és alhora el seu temor. Daniel Hensall (John) fa un paper brillant on magníficament balanceja la dualitat del seu personatge, carismàtic, popular, convincent i alhora sense cap tipus de empatia cap a la vida. A destacar l'escena del gos, moment clau de la pel.lícula, intentant transmetre un coneixement impossible d'entendre per una persona sense una psicopatia. Lucas Pittaway (recorda a Messi!) fa un paper magistral, generant empatia cap a l' espectador. Hi ha alguna escena de violència explícita amb alguna de les víctimes. Tot i ser força repulsiva no representa el to general de la pel.lícula i en cap cas es l'eix central d'aquesta. No s'intenta donar respotes amb el film, ni justificar cap dels crims. És un retrat en segon pla d'uns fets, de les emocions i les relacions dels personatges, portant llum sobre el perfil de l'assassí però sense entrar en gaires detalls dels assassinats ni en les causes. És cert que arran de la pel.lícula es van fer públiques més informacions sobre el cas. És recomanable familiaritzar-se amb la història abans del visionat, hi han moltes assumpcions en el guió difícils de conèixer pels no australians (va ser un cas molt mediàtic), que poden fer la pel.lícula aburrida i difícil de seguir.

Mira-la si t'interessen els crims, coneixes el cas o tens curiositat pels assassins en sèrie. Des d'aquesta perspectiva és fenomenal. Si no coneixes el cas, és molt recomanable familiaritzar-se amb el documental "The bodies in the barrels" on s'hi analitza. Com a pel.lícula tècnicament és brillant i molt interessant però sense coneixement previ dels fets és complexa de seguir. Difícil de veure, sobretot si esperes cinema convencional. De l'estil de Ed Gain, fosca i crua com la brillant Henry, retrato de un asesino.

Molt recomanable, dura i fosca.

El Rei Hyperion ha declarat la guerra a la humanitat. Busca l'arc d' Epirus per tota Grècia, un arma d'alt poder, que li permetria alliberar als Titans empresonats pels Deus a la muntanya Tartaros. Les lleis no permeten intervenir als Deus directament en conflictes dels humans. Però Zeus ha estat preparant en secret a Theseus, un mortal que guiarà la batalla contra Hyperion...

Què tenim?

• Una producció de pressupost elevat.
• Uns efectes molt treballat, una fotografia elitista.
• Un director, Tarsem Singh, caracteritzat pels efectes visuals de les seves pel.lícules. (La celda o la magnífica The fall - El sueño de Alejandria).
• Una adaptació molt lliure de la mitologia grega.

Què no tenim?

• Guió intel.ligent, historia consistent.
• Precisió històrica (a canvi de guany en estètica).

Què resulta?

Un espectacle visual sostingut en imatges i colors d'impacte més que en una història o guió. El punt de partida és simple i clar: s' identifiquen els bons, els dolents i els que ho controlen tot. Els personatges estan ben interpretats però el guió no dóna molt de sí. De fet hi ha moments vorejats pel ridícul salvats només per la tria de colors. Aquest és el seu punt fort, la imatge: la vesteix com una gran producció, visualment és espectacular. Recupera l'estil de 300 (mateix productor), incorporant alguna novetat en les escenes d'acció, alentint la velocitat i gravant a més alta definició. Queda lluny en termes d'història, empatia pels personatges o ritme de la pel.lícula. I és que Immortals és una pel.lícula visual recreada a partir d'elements de la mitologia grega, on impera l'estètica per sobre de qualsevol altre factor. Els resultats cinematogràfics són espectaculars però el cost en interès i en consistència del guió queda mermat. Com si s'hagués concebut la pel.lícula al voltant d'una estètica preconcebuda, i no al revés. De resultat mediocre.

Mira-la si ets fan del director, si ets dissenyador gràfic o si busques que t'enlluernin visualment. Si ets fan de la mitologia grega no esperis una historia fidedigne i acurada. En la línia de Furia de Titanes o fins hi tot Prince of Persia. Si et prima lo visual per sobre de tot, t'interessarà.

Visible, fosca i acolorida.

Què tenim?

• Una pel.lícula estranya i deliciosa, explicada de forma inusual, centrada en la història dels personatges.

• Un tour de force de Tilda Swinton, meravellosa, portant el pes de la pel.lícula.

• Un Kevin magníficament interpretat pels dos joves actors Jasper Newell i Ezra Miller.

• Una banda sonora (a càrrec de Johnny Greenwood dels Radiohead) i fotografia que encaixen a la perfecció.

• Un guió que interessa, aprofundeix, experimenta i fa pensar. Basat en el best seller del mateix títol de Lionel Shriver.

Que no tenim?

• Efectes especials, acció, ritme frenètic.

• Pressupost elevat.

• Un plantejament convencional.

Què resulta?

Una petita jòia. Una d'aquelles pel.lícules que costa torna a veure però si ho fas descobreixes més detalls. Sota el pretext d'un cas com el de Columbine, se'ns presenta la història d'un tràgic final per una família, la trajectòria que els va portat a uns fets esfereidors. La pel.lícula se centra en la constant revisió d'una mare que intenta entendre com ha arribat a la situació que es troba, amb el seu fill a la presó després de cometre una massacre. El ritme de la pel.lícula es lent, interessant i misteriós d'una manera estranya. El vermell és constant. El present se'ns va mostrant amb flashbacks reiterats cap al passat, sempre des dels records de la protagonista que no amaga un sentit de culpa i alhora incomprensió. La imatge que se'ns presenta d'en Kevin queda desvirtuada per la seva concepció frustrada, desolada i de no entendre. L' interès per l'espectador, constant. We need to talk about Kevin és un retrat d'una família des-estructurada, un nen amb problemes i uns pares que no saben com afrontar-ho. És culpa de la mare que no ha sabut tractar el seu fill? O és potser del pare, incapaç d'adonar-se del problema? Hi ha alguna cosa a fer amb un fill així? Curiosament "Hem de parlar d'en Kevin" és el títol traduit, però en tota la pel.lícula els seus pares no en parlen.

Mira-la un dia que t'hi puguis posar, requereix concentració. Recorda per la temàtica Elephant, sent aquí la protagonista és la mare. L'estil en el desenvolupament dels personatges i la cruesa dels fets, sobretot per la naturalitat amb que succeixen, recorda Tiranosaurio.

Molt recomanable, no per a tothom.

Què tenim?

• Un director debutant a la gran pantalla, que a més co-escriu el guió.
• Uns actors reconeguts: Rebecca Hall (Vicky, la morena a Vicky Cristina Barcelona), Domic West (protagonista de la grandíssima The Wire o 300) i Imelda Stauton (la professora dolenta de Harry Potter: la orden del fénix, més destacable a la recent Another Year).
• Una clàssica historia de fantasmes que us semblarà haber-la vist abans.
• Pel.lícula publicitada com de terror i escrita com de misteri.
• Algun esglai.

Resulta una pel.lícula ben feta peró fàcilment olvidable. Els actors treballen bé, Rebecca Hall és creïble amb un paper un tant enrevessat i molt canviant, porta el pes de la història. Dominic West és convincent tot i que de vegades sembla còmic, deixant el dubte de si és realment intencionat (fa gràcia el seu tartamudeig). Imelda Stauton és potser la més consistent en la interpretació. De fet, el seu personatge cada vegada va a millor i ella l’engrandeix a la pantalla. A destacar Isaac Hempstead, el nen, un paper difícil molt ben executat. El context és immillorable, ajuda molt a la fotografia i facilita l’estetica del film, molt agradable de veure. La cinematografia, és simple i segura, gens arriscada ni innovadora. El problema de tot plegat és que no és consistent. Més que una història original sembla una barreja d’altres pel.lícules: primers plans amb imatges de fons borroses on hi han aparicions, personatge atormentat que no entén la realitat, actors de suport que saben més del que diuen, nens fantasmes… És com una pel.lícula que ja has vist pero que no t’enrecordes. Després hi han els girs o intents de gir: masses i forçats. És facil distreures intentant avançar-te. De fet condicionen al guió deixant alguns forats inconsistens. Sembla doncs que el director novell ha construit una pel.lícula on ressalta més la fòrmula que el contingut, tot i demostrar aptituts en moltes àrees. Malgrat tot la pel.lícula es pot veure, és agradable als ulls sobretot pel context immillorable.

Debut en que el director apunta maneres, fa una pel.lícula visualment atractiva pero no deixa cap sabor de boca.

Mira-la una nit de terror suau amb la parella o si no t’agraden les pel.lícules de terror: no hi han imatges desagradables, al contrari. En la línia de El orfanato, El espinazo del diablo o Darkness. Per més de terror i menys estetica, Insidious. Millor Los Otros.

Passable i insípida.

Què tenim?

• Una pel.lícula de caire realista, amb molt de suspens i acció protagonitzada per un virus.
• Un director caracterizat per pel.lícules intel.ligents i temes socials (Traffic, Erin Brockovich)
• Un repertori d'actors de luxe: Matt Damon, Gwyneth Paltrow, Laurence Fishburne, Jude Law, Marion Cotillard, Kate Winslet....
• Un debat social, polític, biològic i sobretot personal.
• Pressupost elevat.

Un film impactant, de ritme trepidant, on succeixen moltes coses alhora, on s’obren molts enfocs i hi ha moltes histories coincidents. Malgrat estar centrat als EEUU, és una epidèmia de nivell mundial i constantment es transmet la sensació. Per situar els diferents contextos el director s’ajuda de planos generals de ciutats, amb nom i nombre d’habitants, per representar la magnitud i velocitat de la tragedia: simple i efectiu. El drama apareix en la mesura justa, donant temps suficient a connectar amb els personatges, sense morbositat. Hi ha lloc pel debat científic, pol.lític, la crítica social i els mèdia. Per l’empatia. No és una pel.licula amb missatge: es presenten uns fets que l’espectador pot avaluar. Se’ns dubte intenta ser realista i ho aconsegueix. Alarmista? Catastrofista? Depén de com s’interpreti, pero no sembla la intenció. Deixant de banda el rigor científic (impossible d’avaluar per mi), busca objectivitat i coherència en les consequencies. El que mostra és la fragilitat d’una espècie, com la més innocent de les casualitats podria acabar amb tota una raça. Com són els mateixos hàbits que fan avançar el nostre món els que ens poden destruir. Com en situacions desesperades apareix l’instint de supervivència, positiu o negatiu depenent de les persones. Com la por s’escampa més ràpid que els virus… En definitiva una pel.lícula per reflexionar.

Ens trobem davant una versió més actualitzada d’ Estallido amb l’acció de la brillant Doce Monos. El nivell tècnic de la pel.lícula és elevat i realista pels no entesos en biologia. El guió, tot i que molt elaborat i de ritme frenètic, és fàcil de seguir.

Mira-la si vols passar una bona estona, si vols reflexionar, o si t’agraden les pel.lícules prèviament mencionades. Si tens curiositat per saber que passaria si el que dèien que podria succeir amb la grip porcina passés. Que farien els governs, la comunitat científica, la gent, els mitjans de comunicació? Com reaccionaria el món? Hi ha una mica de tot, sense aprofundir massa. No la miris si estàs angoixat o estressat.

Recomenable, molt interessant.

Què tenim?

• Roland Emmerich (Godzilla, Independence Day) director de grans produccions, efectes especials i pressupostos astronòmics.
• Una història que parteix d'una controvèrsia però que es desenvolupa entorn la successió al tro de Elisabet II.
• Uns actors eficients: Rhys Ifans (un sonarà de Notting Hill o de la magnífica Radio encubierta) i Vanessa Redgrave (Regreso a Howards Ends).
• Una cinematografia agradable de veure.
• Uns efectes especials innecesaris.

Un producte que intenta ressaltar en moltes facetes sent mediocre en quasi tot, amb alguns bocins destacables. Sigui dit que no és un documental, tot i que comença de forma similar. Els fets presentats són una reinterpretació independent de la història per intentar justificar la confusió amb l’autoria de les obres de Shakespeare. Quin és el problema? Bé, que no se sap quina és l’audiència correcta. N’identifico dos tipus: els Oxfordians i la resta. Si ets Oxfordià quasi segur que t’agradarà. Si no ho ets, però estàs familiaritzat amb la història, probablement t’irritarà. Hi ha algunes imprecisions, en general se li ha de donar molt de crèdit al guió. El guió no il.lustra, no desperta credibilitat. Si treiem la capa de preconeixement històric (majoria de la audiència), queda una pel.lícula de poca substància, d’interès minvant. Costa de seguir perque assumeix com a sabuda molta informació. Ara bé, les actuacions són consistens, especialment Ryhs Ifans com a compte. L’escenografia és immillorable (la reconstrucció del The Globe original és espectacular), fins hi tot la recreació de com deurien de ser les obres de l’època interpretades en el teatre. Aquests moments de pantalla són sublims. La trama que constitueix la historia desperta interés pero no es pot apreciar en la seva totalitat: te masses assumpcions històriques. Se’ns presenta un comte enaltit i un Shakespeare caracteritzat fins el ridícul, potser una exageració. Més rigurositat històrica reforçaria la credibilitat, és difícil identificar que és veridic i que no. En definitiva, deixa una peça estrictament d’entreteniment que desvirtua l’esperit original del film: va ser Shakespeare un frau? No ho sé, però la pel.lícula ho és.

Mira-la si ets fan de Shakespeare, si t’interessa la Teoria d’Oxford, t’agraden els sensacionalismes o si no et vas adormir amb AC:10.000. Amb prèvia recerca històrica potser interessant i té alguns moments brillants. Per ficció històrica, molt millor la magistral Amadeus.

Producte empassable.

Què tenim?

• París segons un Woody Allen molt afinat.
• Una comèdia romàntica explicada en forma de conte.
• Una interpretació magistral i inesperada de Owen Wilson.
• Un viatge fantàstic pel Paris de 1920.
• Surrealisme, amb cameo inclós de Carla Bruni.

Una petita i pintoresca obra d’art del director. Sense pretensions, el guió tot i ser molt afinat, no és el més destacable. Els actors, tot i resaltar les actuacions de Owen Wilson (hi ha moments que sembla el mateix Woody Allen), Corey Stoll (impresionant com a Hemingway) i Adrien Brody (buscant l’accent de Dalí), no són els més glamorosos. La historia, tot i no ser perfecte, és captivadora. Pero tot junt constitueix fa una pel.lícula màgica, agradable de veure, que t’enganxa i es disfruta. La cienematografia resta enfocada a resaltar la bellesa de la ciutat i dels personatges, jugant molt bé amb els colors i tons per diferenciar passat de present (sembla que Woody Allen ha experiementat amb un format digital diferent per aquesta pel.lícula). Té una mica de conte: senzill, sense complicacions, amb fantasia. Fa un giny simpàtic, amb complicitat al París dels anys 20, mostrant molta admiració. Hi ha també algunes petites perles per la reflexió marca del director: amor, felicitat, somnis, passat. Pero sobretot hi ha molt, molt d’ homenatge a la cultura parisina de principis del segle passat: veurem a Hemingway, Picasso, Dalí, Toulouse Lautrec, Degas, Matisse, Gauguin…tots ells amb alguna cosa per aportar. Molta atenció al paper de Marion Cotillard, no només la seva deliciosa interpretació sino el personatge en sí, molt interessant. De vegades sembla encarnar l’esperit de la ciutat de París, mirant al passat enlloc del futur. El film explota la nostàlgia, la idea d’un passat millor o períodes en els quals t’hauria agradat viure. La pel.lícula és sobretot un viatge en el temps per una ciutat que enamora, un assaig de com treballa la ment d’un artista en la recerca de la inspiració. Inspiració presentada en forma de conte, una història d’amor amb una ciutat, una època, una manera de veure les coses. I és que de vegades una mirada al passat ajuda a retrobar-te amb tu mateix en el present.

Mira-la en clau de comèdia romàntica, amb la parella, per una nit de fantasia. Fans de Woody Allen, recupera en part aquell guió de Manhattan, dels que el van definir com guionista. Buscadors de comèdies romantiques, us agradarà. De l’estil de Antes de amanecer pero en clau de conte.

Recomenable, surrealisme dolç.

Què tenim?

• Pel.lícula dirigida per Steven Spielberg, rodada digitalment, renderitzada en 3D i feta animació pels estudis de Peter Jackson.
• Una història basada en les aventures d'en Tintín, tribut a l'obra (el dibuixant que li fa el retrat a en Tintín a la primera escena és caracteritzat com el mateix Hergé).
• Director i productor fans del personatge.
• Un projecte llarg, que comença al 1983 amb l'adquisició dels drets de Tintín per part de Spielberg.
• La primera pel.lícula de la trilogia d'un projecte ambiciós: recrear el món ideat per Hergé.

Una pel.lícula d’animació treballada, feta amb cura, amb un 3D que aporta profunditat, realisme a l’escenografia i escenes d’acció. Els paisatges són espectaculars. El guió transmet el misteri i desperta la curiositat que trobàvem en el còmic. Els personatges respecten l’essència de l’original: en Tintín es curiós, intel.ligent, valent, just i aventurer, Milú és el gos que sempre l’acompanya i l’ajuda en tot el que pot, Els Dupon i Dupond mantenen l’estupidesa i el sentit del deure que els caracteritza i el capitá Haddock…bé, és el capita Haddock! Fins hi tot físicament les caracteritzacions són molt encertades (malgrat el rostre asexual d’en Tintín). El guió està basat en El cranc de les pinces d’or, El secret de l’unicorn i El tresor de Rackham el Roig el que pot portar als més crítics a confusions en termes de fidelitat de la història ja que el títol apunta només a un dels tres.

Pels que no estigueu familiaritzats amb Tintín, en aquí trobareu misteri i aventures del personatge, barrejats amb moments de molta acció. Al 1981 ja es va comparar amb Indiana Jones: En busca del arca perdida (va ser quan el director s’hi va interessar), hi han semblances per lo que si t’agraden aquest estil de pel.lícules et pot interessar. Apunta a un públic juvenil (com el còmic), tot i que la trama és suficientment interessant per adults també (sobretot els nostàlgics). Malgrat ser d’animació, no seria recomenable pels més petits.

La pel.lícula és entretinguda i com a introducció al món de Tintín és una meravella. Sembla doncs que Hergé tenia raó quan va dir que “Spielberg és l’únic que li podria fer justícia a Tintín”. Veurem que farà amb la segona el proper director, Peter Jackson: les bases ja estan definides.

Molt recomenable, nostàlgia renovada.

Què tenim?

• Una pel.lícula dirigida a adolescents, dissenyada per entretenir, impressionar, emocionar a petits i grans.
• Efectes especials molt realistes, molt ben fets, dels que sembla que no hi són.
• Productors de renom (Spielberg, Zemeckis) dels que -de vegades- aporten màgia al cinema.
• Actors populars que s'adapten molt bé al paper.
• Una pel.lícula senzilla, previsible i fàcil.

Un producte fàcil de digerir, entretingut, d’aquells que pots consumir moltes vegades. El guió té els robots (i efectes) de Transformers i en part la sensibilitat de ET, però sobretot recorda a dues pel.lícules de Stallone: Yo, el Halcón (aquella d’un camioner que fa pols acompanyat del seu fill, segur que l’heu vist!) i Rocky 4 ( la del rus, Ivan Drago). A més aquí els que lluiten, els robots, són espectaculars. A canvi el guió no és molt exigent amb els personatges ni amb la història. Està basat el una historieta dels anys 50, Steel, adaptada més tard a un episodi de la fantàstica La dimensió desconeguda. En aquí el protagonista és Dakota Goyo (us sonarà per ser el jove Thor), un nen de 11 anys que acapara la pantalla, dona lliçons al seu pare i és com a mínim superdotat (com a les pel.licules dels 80 on els nens eren els més llestos i sempre tenien raó). Hugh Jackman (famós per X-men o a l’excelent El truco final) és el pare irresponsable, ex-boxejador que ho podia haver tingut tot però és incapaç de ser responsable el que el fa ser un perdedor. L’actor compleix a la perfecció, de fet el paper sembla a mida per ell. Evangeline Lilly (Lost) és la seva nòvia, aporta sensibilitat i el somriure però plora massa. Tot i tenir un personatge confús, és acceptable.

Bàsicament veureu lluites de robots en diferents contextos, acompanyat d’una història de relació entre un pare i un fill, de superació personal i lluitar pel que vols. Té aquell toc Spielberg de buscar la llàgrima facil per emocionar i de pel.lícula sense pretensions que pots veure moltes vegades. Però sobretot el que destaca són uns combats de boxe entre robots espectaculars.

Mira-la si vols saber què passa quan combines boxe i robots, no decepciona en aquest apartat. És també entretinguda i fàcil de veure, sempre que no es sigui molt exigent. Abstenir-se cinèfils al.lèrgics als productes de Holywood.

Recomenable i entretinguda.

Què tenim?

• Un film d'espies israelià adaptat a les tendències americanes.
• Actors en ebullició: Jessica Castain (sense paraules a L'arbre de la vida), Sam Worthington (Avatar, on 3D té sentit).
• Actors consolidats: Hellen Mirren (divertida a R.E.D) , Tom Wilkinson (mireu-lo a Rocknrolla).
• Dues línies de temps 1964 i 1997 on la pel.lícula es desenvolupa i molts flashbacks.
• Una mica d'acció, una mica de suspens.
• Un guió interessant al començament.

Una pel.lícula ambiciosa que només arriva a entretinguda. Els primers 20 minuts són prometedors i estableixen una trama que enganxa. Ara bé, a mida que es desenvolupa la història manca profunditat tant en les situacions com en els personatges. Té moments interessants (la tensió compartida entre Rachel i el Doctor Vogel a la clínica) però poca cosa més. A partir d’aquí la història trontolla. Dels personatges s’espera una ment forta (són agents secrets del Mossat!), però es debiliten al mínim encontre amb el sàdic doctor. A més poca cosa es diu a la pel.lícula dels seus crims. Es fàcil relacionar-lo amb el Doctor Menguele representat a Els nens del Brasil peró aquí costa empatitzar amb el rebuig que senten els personatges cap a ell per la manca de profunditat del personatge. Sacseja el realisme en la història. Un altre flanc és la desvinculació dels personatges al 1964 amb el corresponent al 1997. Físicament els actors no s’assemblen, ni tant sols tenen expressions pròpies que els identifiquen. Només es manté una ferida a la cara de Rachel (probablement simbolitzant la càrrega del deute). Ara bé, la pel.licula té dosis d’acció, moments de suspens i escenes cumplidores que la fan entretinguda. Gira entorn un deute que tenen els tres personatges des de la missió descrita en el llibre. Veure com ha condicionat les seves vides i com l’han assimilat pot fer interessant la pel.lícula. Però la poca profunditat del guió no permet connectar amb els personatges deixant flancs a la història.

Mira-la si la fan a televisió, si veus totes les pel.lícules d’espies, ets fan de la original o d’algun dels actors. No esperis gran cosa peró és distreta. Molt més treballades d’espies El topo o Munich.

Entretinguda.